L'evolució de l'habitatge durant l'Època Antiga a Espanya

Entre finals del II - inicis del I mil·lenni a.C. comença l’anomenada Edat Antiga a la Península Ibèrica.  En aquests moments es trobava habitada per dos pobles diferents:

• Els Ibers s’estenien des de l’Est fins al Sud de la Península i vivien de la agricultura i la ramaderia; també practicaven el comerç, coneixien la fosa del bronze i tenien una escriptura pròpia que no s'ha pogut desxifrar.
• Els Celtes habitaven la zona Nord i Centre de la Península, i vivien de la ramaderia i de la metal·lúrgia del ferro.

L'habitatge Iber

Els poblats ibers estaven envoltats per altes muralles i torres fetes de pedra. Les parets dels habitatges estaven fets de fang i pedra, mentre que el sostre estava fet amb rames d'arbres i fang. 

Les cases eren petites: hi havia una estança principal on transcorria la vida quotidiana (descans, magatzem, cuinar, etc.). En aquesta sala hi havia la llar, és a dir, un foc principal que tenia la funció de calfar tota la casa i servia també per cuinar. També tenia un magatzem, un pati que les dones utilitzaven per teixir i on es guardaven els instruments de la sega, i els dormitoris.

L'habitatge Celta

Per contra, l'habitatge celta era de planta redona. Els pobles celtes també estaven rodejats de murs de pedra. 

Les cases es construien amb pedra i fang sobre una estructura de fusta, mentre que la teulada es cobria amb fang i rames d'arbre. Comptava amb una llar situada al centre de l'estància i al seu voltant es desenvolupava la vida quotidiana. 

Habitatge fenici (s. VIII a.C.)

En torn al segle VIII a.C. els fenicis van arribar a les nostres costes. A Fenícia hi havia un gran excedent demogràfic concentrat a les costes i el medi geogràfic era hostil a l’agricultura per la seua excessiva sequedat. Aquesta provocava la carència de gra per a alimentar a tota la població.

D’altra banda, la població fenícia es dedicava a les manufactures especialitzades, és a dir, treballava sobretot metalls preciosos. A finals del segle VII a.C. es va produir un superàvit de plata a Orient, provocant una enorme expansió. Tots aquests motius van impulsar als fenicis a buscar noves rutes comercials i, si trobaven un lloc on poder cultivar, encara millor.

Després de tres viatges de tempteig es van establir al sud d’Espanya i van fundar la ciutat de Gadir (Cádiz) que significa “ciutat fortificada” perquè des d’allí tenien accés directe a les riqueses mineres de Serra Morena i perquè el seu caràcter insular els donava seguretat front als perills del continent. 

Les cases eren de planta rectangular. Al seu voltant es distribuïen la resta de les dependències (cuina, tallers, habitacions, etc.). Les cuines solien tindre una llar i una forn de tipus tannür, és a dir, amb dos obertures: una per a l'entrada del combustible i l'altra per a l'eixida del fum. Era costum entre els fenicis elaborar pa de pita. 

També era habitual que les estàncies on realitzaven les labors domèstiques hi hagués banquetes d'argila adossades als murs.

Habitatge Grec (s.VI a.C.)

Cap al segle VI a.C. els grecs arriben a la Península i funden Emporion. Tot i que els escrits grecs diuen que van fundar colònies des del nord fins a Màlaga, però les restes arqueològiques han demostrat que no eren colònies gregues, sinó que eren enclaus fenicis, ibers o púnics que els grecs solien freqüentar i que es van apropiar a través de la seua documentació. A banda de Emporion, sols van fundar Hemeroskopi i Saguntum. 

Els poblats grecs solien situar-se a prop de la mar o de la desembocadura d'un riu, per poder facilitar el comerç i el transport. 

L'habitatge grec solia ser d'una o dues plantes. Al centre de la casa hi havia un gran pati interior on donaven totes les habitacions. En un dels laterals hi havia els estables. També hi havia una habitació que servia de menjador i un altra reservada només per a les dones de la casa. Les cases tenien pocs mobles i unes finestres molt petites, per la qual cosa utilitzaven làmpades d'oli. 

La influència cartaginesa a la Península: Les Guerres Púniques.

L’ Imperi cartaginès va aparèixer durant el segle VIII a.C., però sols ocupava la ciutat i una petita àrea al voltant. Cap al segle VI a.C. es va anar estenent cap a Tunis i va anar absorbint les colònies fenícies del nord d’Àfrica i en va crear de noves en Sicília, Cerdanya i Eivissa.

A mesura que anava expandint-se pel Mediterrani anava entrant en conflicte amb les polis gregues fins que, cap al segle III a.C., va xocar amb Roma. Durant la Primera Guerra Púnica (262-241 a.C.), Cartago va perdre la seua influència dins del Mediterrani, i, aprofitant la decadència dels fenicis, va posar els seus ulls sobre la Península Ibèrica. L’expansió va arribar fins a l’Ebre, on van firmar un tractat amb Roma on establien la frontera entre ambdós imperis. Roma havia arribat a la Península l'any 218 a.C.

A la mort del dirigent Asdrúbal (221 a.C.), el seu successor, Anníbal, va dur a terme una nova política bel·licista que va desembocar en la Segona Guerra Púnica (219-202 a.C.). Anníbal va ser derrotat pels romans, els quals s’havien aliat amb la ciutat de Sagunt per fer fora els Cartaginesos. 

L'habitatge romà (s. I a.C.)

Una vegada derrotats els cartaginesos, els romans van aprofitar per afermar el seu poder dins la Península. Durant les primeres dècades hi van haver moltes rebel·lions, però finalment es van imposar. Van batejar la nova terra conquerida com Hispania. 

La domus romana, com la romana, tenia poques finestres i utilitzaven làmpades d'oli. Tenia les pertinents habitacions, una cuina, una sala d'estar i un pati.