Calçats Segarra: el creixement a l'ombra del poder

La indústria del calçat va experimentar un gran impuls en les primeres dècades del segle XX en moltes localitats valencianes. A la Vall del Vinalopó i a la Vall d’Uixó, per exemple, es contava amb una llarga tradició espardenyera, que va ser aprofitada per empresaris inquiets per a desenvolupar la fabricació no sols d'este article, sinó de calçat de cuir i, en general, de tot el relacionat amb esta matèria prima. El conflicte bèl·lic viscut durant 1914-1919 va possibilitar que la indústria espardenyera es beneficiara de l’important augment de la demanda externa procedent dels països bel·ligerants. Durant al dècada dels anys vint, les fàbriques d'este sector invertiren els beneficis aconseguits durant la Primera Guerra Mundial, i experimentaren un procés de modernització i mecanització que es va anar completant amb la difusió del cautxú. Este nou material utilitzat en les soles va abaratir els costos de producció i va permetre l’augment de la demanda del mercat nacional. Igualment, durant esta dècada s’organitzaren les primeres fàbriques sabateres pròpiament dites, gràcies a la utilització de l’energia elèctrica i a l’aportació de la United Shoe Machinery Company, que permeteren mecanitzar el procés de muntatge. El desenvolupament d’esta indústria durant la dècada dels trenta va ser lent però persistent, al ritme de l’augment del nivell de vida dels espanyols.

Després de la Guerra Civil, la producció del calçat va disminuir fonamentalment per l’escassesa e matèries primeres. Als anys quaranta es va viure una crisis de superproducció perquè els indústries tenien un important estoc de mercaderies sense vendre en fàbriques i comerços. La raó fonamental va ser la pèrdua de la majoria dels mercats, però, també perquè la major part dels espanyols va deixar de comprar perquè no s’ho podia permetre, quedant l’adquisició d’este tipus de mercaderies en mans de grups socials amb un poder adquisitiu considerable.

Fàbrica Segarra

Foren poques les indústries que es lliuraren d’esta crisis i, si ho feren, va ser per la connivència amb el Règim franquista. Així va ocórrer amb l’empresa Silvestre Segarra e Hijos, la qual concentrà, durant molt de temps, pràcticament tota la producció i l’ocupació de la província de Castelló.

En 1913, Silvestre Segarra fundà l’empresa que arribaria a ser la major d’Espanya fabricant, primer, espardenyes i, a partir de 1919, destacant en la confecció de calçat de cuir. La producció augmentà ràpidament amb la incorporació de maquinària i treballadors: passà de dels 100 parells diaris a més 5.000 parells d’espardenyes i 1.500 parell de sabates en 1927, quan comptava amb 176 màquines per a la fabricació de calçat, 21 motos elèctrics i més de 1.000 treballadors. En 193 Silvestre Segarra va construir una nova fàbrica, capaç de produir un milió de parells anuals. 

Els favors del Règim

Silvestre Segarra, home de reconeguda trajectòria en partits de dreta i afí al règim franquista, al acabar la guerra va fer tot el possible per guanyar-se el seu favor. D’esta manera, es convertí en el principal proveïdor del exèrcit i, com a tal, va gaudir d’un abastiment generós de matèries primeres i recursos energètics que li permeteren produir grans sèries estàndard. Quan la resta d’empresaris sabaters amb prou faenes disposaven de matèries primeres per a treballar unes hores a la setmana, la fàbrica Segarra es veia obligada a realitzar hores extres tots els dies de manera ininterrompuda. D’esta manera, les instal·lacions creixeren fins assolir proporcions gegantesques: els 2.000 operaris de 1941 es convertiren en 4.000 dos dècades després, que produïen més de 3,5 milions e parells anuals, al voltant dl 15-17% del total nacional, la qual cosa va convertir a la Vall d’Uixó en la capital de la sabata.

Treballadors Segarra

La producció, a més, es diversificà. A l’adobat de pells i la fabricació del calçat, s’afegiren, des de mitjan dels quaranta, tot tipus d’activitats auxiliars i complementàries per aconseguir l’autosuficiència també en els subministres de productes semielaborats. S’instal·là una fàbrica de pisos de goma per al calçat vulcanitzat, i una de cartró per a preparar caixes de sabates, bosses, guants i altres articles de marroquineria. Al acabar la dècada, l’empresa disposava de fusteria i taller mecànic, capaç de fabricar peces de recanvi i produir formes, tacons, sivelles, adorns, claus, coles, etc. A més, contava amb la seua pròpia central tèrmica, per a salvar les restriccions elèctriques, i fabricava abonaments a partir de les deixalles del calçat i la teneria, que utilitzava per a posar en cultiu grans extensions de terra. No va descuidar tampoc la comercialització dels productes, i organitzà la seua pròpia xarxa de comercialització amb tendes de venta “al detall” en les principals ciutats, com ara Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Valladolid o La Corunya.

Tenda Segarra

El recolzament de les autoritats polítiques i econòmiques va contribuir a l’èxit de la fàbrica de calçats Segarra, però l’empresa arribà a ser el que va ser gràcies al treball de milers d’empleats, que suportaren la fèrria disciplina i dures condicions de treball, amb ritmes de producció molt intensos i llargues jornades que es prolongaven més del normal, a canvi de salaris molt baixos, els més baixos del sector. Així és com l’empresa de la Vall d’Uixó podia “fabricar como nadie, vendiendo más barato que nadie”. La família Segarra va estar en condicions d’adoptar una organització sociolaboral de tipus paternalista basada en el catolicisme social, la funció principal de la qual era la reserva i el control de la mà d’ora al sí d’una organització empresarial tendent a l’autosuficiència. Així, desenvolupà tota una sèrie de servicis, com economat, habitatges, clínica, escola, servicis bancaris i assistencials, seccions esportives i periòdiques, etc., que tendien a l’abaratiment de la força del treball i a la seua total manipulació. En un context de mercat reservat, esta política suposava la intensificació de l’explotació i una important font de poder sobre la societat. El desenvolupament econòmica i el paternalisme, van fer que la indústria fora anomenada Empresa Model en 1942. Eixe mateix any, es concedeix la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball a Silvestre Segarra Bonig. A més, va ser visitada contínuament per personalitats del Règim, des del general Moscardó, en 1939, al propi Franco en 1947.

Durant el franquisme els membres de la família Segarra ocuparen llocs de responsabilitat tant en l’administració i gestió pública com en els sindicats, càrrecs que redundaren en benefici de l’empresa. No obstant això, al acabar la dictadura, l’empresa presentà suspensió de pagaments i, dos anys després, en 1978, passà a ser Patrimoni de l’Estat adoptant el nom de Imepiel, S.A. Després de deu anys de gestió pública i una reducció considerable de l’activitat i del nombre de treballadors, es privatitzà en 1990, i desaparegué definitivament en 1992.